PA AMB XOCOLATA

Persones

2012-01-29T03:13:00.000-08:00

S'apropa a mi per preguntar-me si són possibles els seus somnis. Aquell home que seia en silenci quan érem en grup, l'home assenyat, l'home del sentit comú, s'ha convertit en un aliat de diàlegs profunds. Només els valents són capaços de rebel·lar-se a una vida que ha deixat de produir reptes i iniciar aventures als 40 anys. Diu que vol fer un canvi. I m'ha fet especial il·lusió que ho volgués compartir amb mi, perquè no es pot dir que encara siguem grans amics, tot i que això és perquè no ens ho hem dit explícitament. Hi ha alguna cosa d'ell que em provoca molta curiositat. Potser és la sensibilitat amb què explica cada cosa, cada llibre que ha llegit, amb aquell delit dels que han renunciat a perdre la il·lusió per la descoberta.

Felicitat i política

2012-01-21T12:58:00.000-08:00

Laura Medrano

No sé si se'n pot dir sort, d'això. Però la veritat és que tots els meus referents són ara morts. A la força fa que m'apropi a ells a través de les seves creacions, més que no pas de les seves vides, si és que aquestes dues coses poden ser destriables. Qui sap si encara cal que morin molts i moltes per arribar a ampliar el meu panteó. De vegades quan no hi ha res, és quan comença a sorgir alguna cosa. Avui he recuperat aquest fragment sobre la felicitat i la política de Montserrat Roig. Pere Meroño escriu que, per a ella, escriure era la seva manera de viure i de lluitar. Tant de bo tothom poséssim aquest esperit en tot allò que fem. Sense dramatismes. Que sempre hi ha algú que ens escolta.

La política no està renyida amb la felicitat. Vull dir certes pràctiques polítiques: precisament els qui han estat torturats, vexats i perseguits han estat lluitant, i ho fan encara, perquè tothom sigui feliç. Tothom sense exclusions. Els qui fan la cara llarga davant d'aquestes manifestacions d'alegria no fan més que retornar als vells esquemes del tipus "hemos venido a este mundo a sufrir" i traslladar la seva consciència el maniqueisme de l'educació religiosa que tant ha torturat la nostra infància.

La política, tota política revolucionària, no ha d'estar renyida amb la felicitat. La felicitat és l'estadi superior de l'home i de la dona, i els qui no ho entenen així és que encara no han pogut alliberar-se dels seus complexos personals.

Mundo Diario, 16.7.1976 

A mitjanit

2012-01-15T14:32:00.000-08:00

Midnight in Paris, Woody Allen

A en Gil Pender el recullen cada mitja nit per recórrer carrers misteriosos, per viure les millors festes dels anys vint d'un París descrit per la llum dels fanals. Nits d'extravagàncies que descobreixen l'aparent fugacitat del que és el nostre temps present: ple de moments farcits de paraules i vivències sense sentit, guiades per la inèrcia d'una bellesa sense sensualitat, per una intel·ligència sense saviesa, per diàlegs complexos amb estructures esquelètiques.

Però només hi ha una nit, encara que Woody Allen no ho plantegi així. Només hi ha una nit que pot fer que tot canviï, perquè només un canvi en les nostres percepcions pot assolir-ho. Aquesta nit és única i no té retorn, encara que ho provis repetint els mateixos rituals. No té noms de pintors famosos, ni d'autors reconeguts, ni de músics guardonats. És una nit on aparentment no hi passa res però el risc apareix i s'assumeix. No tornarà a repetir-se. Però és la prova que, com diu Ernst Hewingway, la intensitat ens apropa a la immortalitat.

Sobre vulnerabilitat

2012-01-07T17:13:00.000-08:00

Il·lustració: Moony Khoa Le

No dic que tot pugui atribuir-se al poc sentiment de vulnerabilitat de qui ens governa, ni tan sols que haguem de posar-los en qüestió per demostrar-los que poden ser com nosaltres. Ja em sembla prou greu que qualsevol apel·lació els ho hagi de recordar. Només m'agradaria percebre que se senten realment fràgils; com cada acció que engeguen, com cada política que emprenen, i que cada efecte és incontrolable si no acaben acceptant que el subjecte i l'objecte comparteixen el mateix espai.
Perquè la vulnerabilitat només és controlable quan s'accepta que no ho és. Perquè sense aquesta assumpció l'individualisme no es combat.

en trànsit

2012-01-05T08:20:00.000-08:00

Magia colgada, Laura Medrano

Sempre he tingut la sensació de viure en trànsit, en situacions dosificades en càpsules de dos anys, en un estatus ple d'imprevistos que han anat marcant una estranya sensació d'estabilitat fonamentada en el desordre.

De vegades els canvis aparentment insignificants han acabat construint una realitat de punts i apart i han acabat esdevenint reveladors. No puc negar que la incertesa faci por però també ofereix la possibilitat d'analitzar què volem amb profunditat. Quan el camí és tan clar, sempre em ve la recança de si hi ha alguna cosa que em passi per alt. El trànsit, almenys, ens manté alerta.

Risc

2011-12-26T06:11:00.000-08:00

"Tinker, tailor, soldier, spy"

Començar a escriure a la matinada comporta un risc. Però al capdavall aquest fet només es revela com a tal quan passa el temps. Qui sap si quan acabi, hagi valgut la pena.

L'espectacle sonor dels meus talons de tornada a casa m'ha recordat el meu fanatisme per les pel·lícules d'espies. Una de les coses que més m'abstreuen del gènere és la perfecció de les sabates dels protagonistes. El moviment sobre el paviment pot explicar un assassinat, sense paraules. Aquesta nit, quan el carrer era tan desert que podia escoltar els meus pensaments, el so m'ha trobat a mi i he somrigut pensant quina mena d'espia podria ser jo. No tinc clar que l'ofici m'agradés, però anava pensant que m'agradaria, almenys, posar en pràctica un sistema complet de minúsculs gestos indesxifrables que compartits, fessin capgirar una aparent realitat en calma.

qualsevol refugi

2011-12-20T05:38:00.001-08:00

LONDRES 1967

Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament,

entre glop i glop de tea, "dear friend",

i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower

i més crims que no s'hi van cometre.

També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British

t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,

que expliqui l'enveja del nostre poble. Veuries

homes plens de saviesa orfes de la pretensió

dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,

fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,

que vols dir el que veus, el que desitges

i els límits atrofiats de les persones i de les coses.

Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery

explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes.

Contaries a aquell anglès tan anglès

que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra

i que no vol parlar i que no vol pensar

i que només sense paraules comprèn les ganes

d'estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat

i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos,

et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane

i t'adonaries que ser pobre és trist arreu.

Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte.

Però et sentiries tan lliure i feliç

que no cobejaries cap deler de retorn,

si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar

i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent.

El metro estarà mig solitari i els carrers

cantaran la inhumanitat de les grans ciutats.

En alguns d'ells potser una mà criminal

llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure.

Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert.

Marta Pessarrodona.

Qualsevol refugi sempre és Londres. Aquestes vacances, també.

Resistència

2011-12-14T10:43:00.000-08:00

No és cap mentida si dic que hi ha poca poca poesia que em commogui. Ho dic amb tristesa, perquè és un llenguatge que no sé per què se m'ha resistit al llarg del temps. Només algun poema aquí i allà, de manera fragmentada, ha assolit estendre'm la mà, però de vegades ni tan sols recordo els seus noms. Envejo aquells que enmig d'una conversa poden manifestar el gust per una obra sencera d'aquest i d'aquella altra. És clar que et queda el consol de dir-te que la literatura no viu de ser comentada però t'agradaria ser com ells, aquests que assenyalen un país i et poden dir tres o quatre poetes o poetesses. Quins genis! Què he estat fent jo, tot aquest temps? Merda. Aleshores vaig i em compro un recull de poesia universal i ho provo, i ho intento, però a la tercera pàgina, no puc. I penso que si aquests genis han anat trobant atzarosament la poesia que els agrada és que deuen ser refotudament bons. Boníssims.
Caldrà com diuen alguns, "embrutar-se les sabates amb el fang assaonador de la interpretació".

Siento que voy alejándome

2011-12-08T06:19:00.000-08:00

Siento que voy alejándome, que voy saliéndome poco a poco de esta realidad de las mañanas y las tardes y voy entrando a un mundo que estoy construyéndome con mis deseos y mis ansiedades y todas las cosas reprimidas que empiezan a querer salírseme y que me empujan, casi sin darme cuenta,
en la incertidumbre, allí donde deberé quedarme sola, donde me da miedo ir, porque sé que tendré que asumir toda la responsabilidad del haberme dado cuenta del saber que no todo es aire y agua y pan y leche y que hay algo más que nos rodea, que está en la atmósfera, que nos persigue y espera para envolvernos en esa belleza dolorosa que quisiéramos compartir y acercarla a los demás pero que, al contrario, nos aleja, nos hace sentirnos irreales, diferentes, como que acabáramos de nacer a un mundo que no conocimos hasta entonces o como que hubiésemos llegado de la estrella más cercana o de la más lejana y estamos abiertos totalmente a las hojas, al ruido, sintiendo derramarse la vida, sintiendo que nos acercamos a ésa, la verdadera realidad, aunque todos crean lo contrario y nosotros no podamos explicárselo.

Gioconda Belli/Foto: Eugenio Recuenco

Tashkent

2011-12-02T03:41:00.000-08:00

Es viernes y escribes Eli. Ya nadie lo hace porque cuando volví a Barcelona me sentía extraña presentándome así. Luego quedó sólo para tí, y para esa casa inglesa que compartíamos con tanta gente.

Nunca entendimos porque la fiesta acababa a las 3 de la mañana, ¿recuerdas? Alguien subía y decía que bajáramos la música hasta que un día dijiste "we love each other and wanna dance". El tipo se quedó blanco y yo me eché a reír con fuerza. Debió pensar que éramos españoles, porque esa excusa servía para todo, y se fue.

Me has pedido que escriba en español pero va a ser más fácil que sigas descifrando el catalán, aunque las cartas te las escriba para que las entiendas. Seguiré escribiéndote si sigues invitándome, quién sabe si lo logro, a llegar a Uzbekistán. Por lo pronto, tendré que situarlo en el mapa y acompañarte en esos paseos virtuales por Tashkent.

Elogi de la idiotesa

2011-11-30T08:12:00.000-08:00

Cecilia de Val

El Joan i jo parlem de la necessitat dels idiotes. No penseu que ho fem en to despectiu. "Idiota" és un vocable derivat del grec que definia a totes aquelles persones amb dificultat per establir comunicació en algun sentit, amb incapacitat d'usar un idioma. Aquest és un terme que ara pot aplicar-se en molts sentits; gent que no entén un determinat llenguatge: el polític, l'administratiu, el cultural,etc.

Però, per què són necessaris els idiotes? En primer lloc, perquè de vegades les intervencions d'aquests posen en entredit el coneixement dels especialistes i aporten elements que la condescendència i l'abstracció entre iguals, osbtaculitzen. En segon lloc, perquè per una raó estranya fan nosa a aquells que segueixen creient que no s'avança si no és amb pressa.

Així doncs, un dels plaers que hem anat experimentant al llarg dels anys és la descoberta dels diàlegs superficials a través de la idiotesa. No sabem, però, en aquests casos qui es revela. Benvinguts i ben retrobats siguin els idiotes, doncs.

Construir finals

2011-11-27T09:01:00.000-08:00

Al llarg de la història de la literatura, del cinema, hi ha hagut finals memorables. De vegades, alguns han superat les nostres expectatives, d'altres les han frustrat.

Anit tornava a mirar la meva pel·lícula preferida, esperançada per trobar un nou desenllaç. Hi ha vegades que t'obstines a canviar les coses que no depenen de tu però al capdavall hi ha gestos i paraules que porten escrit el procés de construcció d'un final. El de sempre.

M'aixeco del sofà dient en veu alta a ningú: aquí acaba. Em poso bé el pijama que sempre s'enfila damunt del bessó, em poso una sabatilla i premo el botó del comandament. Vaig al lavabo, em miro al mirall, faig un gran ai, com si estigués a punt de donar-me un consell a mi mateixa i faig que em pentino per anar al llit. Vull guanyar temps per pensar. Poso la mà sobre l'interruptor i m'apropo encara més al mirall, deixo de reconèixer-me de tan a prop que em tinc i tanco el llum. L'únic que uneixen els bons i els mals finals és la foscor.

Encara que.

2011-11-19T09:51:00.000-08:00

Malauradament demà i els dies que seguiran, per aquells que confien ingènuament en un canvi, portaran de nou la frustració. Demà serà un dia trist, ho sabem totes. Un país de corrupteles i negligències, d'especulació immobiliària, de descurança, d'un etcètera farcit de reclamacions sobre la vida comunitària. Així ho escrivia Carles Soldevila a La Publicitat. Ja veieu quin progrés.

Ara la victòria i la raó és la d'aquell amb capacitat per sembrar un estat d'opinió. La força de la crítica és tan feble i tan poc esperonada, que és obvi que molts hi sucumbeixin.
A mesura que anem entrant a les entranyes de la institució, anem constatant un surrealisme difícil d'explicar (doblement frustrant), i anem adonant-nos com de petites i vulnerables som davant d'un engranatge que va a molta velocitat, on es premia la gestió salvadora dels problemes individuals dels ciutadans, sense mirada col·lectiva. Votar no serveix de res, em diu un amic, i potser té raó si almenys seguim trobant-nos per canviar-ho. No són temps per renunciar a cap dret encara que hi hagi gent que només visqui amb aquesta victòria i amb aquesta derrota.

la memòria

2011-11-16T03:53:00.000-08:00

De vegades passa que els ulls deixen de trobar històries, que no estàs tan àvida de ficció i que quan et sorprens pensant, ho fas sempre sobre records. Diuen que el cervell és savi i que per això no ho guarda tot. A mi això no em passa. Tinc molta memòria. Tanta que una vegada, un professor de filosofia de l'institut va dir-me que seria una bona notària, però que no arribaria a raonar mai. Es va dirigir a la classe i va dir, veieu, ja està bé que coneguem les nostres mancances i anem adquirint d'altres. Vaig compadir-me d'ell, perquè sabia que tard o d'hora arribaria la meva venjança i el professor d'història apujaria el volum de la Internacional a la classe del costat i ell hauria de fotre's. La memòria no és només una recopilació d'històries sense sentit, és el descobriment de qui érem, de qui som. Oblidar-ho és un acte d'insensibilitat, d'ignorància. La memòria és una arma que sempre ens ajuda en els moments d'incoherència.

otra vez

2011-10-27T16:54:00.000-07:00

Nos dio por llevar gabardina porque jugábamos a reírnos de nuestras excentridades. Tú te compraste una boina que paseabas como uno de esos escritores que tanto admirabas, creo que decías que era por eso. Me gustaba que comiéramos pizza y que me sacaras a pasear y que nos emborracháramos por los bares del este. Tú eres muy caprichosa, decías, pero si ni tan siquiera me vas a besar esta noche. Acabábamos cogidos del brazo y dando tumbos, hasta salir de Bricklane. ¿Y ahora,qué?

Años más tarde encontré la música con la que conducí hasta Hammersmith. Girar la esquina y encontrarte de pie al lado de la pista de baloncesto. Voy a tardar en olvidar esa imagen. Parecía que llevaras ya las maletas. Así que te vas a ir a África y me vas a dejar con una vida normal, reí. Eres una jodida caprichosa.

bastó de pa

2011-10-22T10:56:00.000-07:00

Tornar a Barcelona em porta molts records. Entro al forn de pa amb aquelles lletres fetes de conte que lletrejava en veu baixa. Arribava amb els genolls de les mitges negres i de vegades feia forats perquè la mare no sabés que hi havia taques. Quan la mare comprava el pa per sopar, perquè al pare li agrada tendre, a mi l'Antoni em donava un bastó i jo el rosegava tota la tarda fent una pasteta que se m'enganxava a les dents i que després recollia amb la llengua fins a empassar-me-la.

Quan estava malalta coneixia la doble vida de la mare. Quedava amb les amigues al matí a fer el cafè i passejava com una reina pel mercat.Per això els caps de setmana tothom la saludava tant, entre setmana feia les amistats.A mi m'agradava més anar-hi els dissabtes amb el pare, perquè em deixava empènyer el carro. A la mare sempre li ha costat més creure en les meves responsabilitats. Quan anava amb ella sempre necessitava només "un parell de coses". La parada que més m'agradava era la de la carn. Quan ella s'aturava jo feia un saltiró i li estrenyia una mica la mà. Sabia que cuinaria carn arrebossada. Aleshores jo li deia carn de cosetes perquè quan el nas era arran de taula em semblava que aquell relleu daurat del tall tenia petites partícules amb formes ben diverses. Sempre em deixava les patates fregides per al final i pensava que aquell plat seria el meu preferit per sempre més.

check-in

2011-10-15T17:27:00.000-07:00

Eugenio Recuenco

Va confonent-se la música de l'habitació amb qui toca al menjador. Sempre m'agrada rebre amics d'amics. Com de sa és conèixer gent aliena. Com de satisfactori és retirar-se aviat per escriure. Quin encert haver posat l'ordinador davant de la finestra. Quants dies ens queden per marxar a una terra plena d'oportunitats?

companyerisme

2011-10-03T11:58:00.000-07:00

Hi ha un gest de companyerisme que sempre m'ha agradat molt, que és el del reconeixement amb la mirada.Que algú t'entengui amb una mirada neta i clara des de l'altra punta de la sala, del tren i que sigui còmplice d'una situació viscuda. Una societat malalta està mancada d'aquests petits gestos de confiança, vaig pensant mentre que la via ens marca el ritme del sacseig, no es poden negar les coses implícites,les no evidents. No se'ns pot privar del punt de partida de tantes històries inimaginables per diverses. Però encara anem trobant instants d'aquests al llarg del dia, em dic convençuda. D'esquenes segurament que avui hi ha moltes persones que somriuen de camí a casa després d'un d'aquests reconeixements que també, no cal negar-ho, ens guia la curiositat i el desig.

m'agrada així

2011-09-28T10:29:00.000-07:00

M'ha agradat sempre la gent amb incoherències personals, per irremeiables i no pas inconscients. Quan es dóna el segon ja no m'agrada tant. Però sí que és cert que em fascina la idea d'acceptar que és impossible conciliar pensament i acció al cent per cent i crec que en això t'hi vas trobant com més penses i més actues i et vas perdonant com pots. Suposo que l'èxit, si existeix,perquè si ho fa ha de ser per un mateix, rau en aproximar-se a l'equilibri. Quan trobes algú que és en el bell mig i de sobte riu perquè és incapaç d'explicar una cosa senzilla des del teu punt de vista, sospires. S'excusa i en aquest mateix moment li rendeixes admiració eterna perquè per afrontar aquest instant cal tenir més actitud que coneixement.
A mi m'agrada molt estimar la gent d'aquesta manera.

confusing

2011-09-26T16:00:00.000-07:00

M'ha alegrat saber que, com ja havia augurat (llegiu viatge en el temps), viatjar a través del temps és possible. Ara defenso que només es podrà fer endavant, no acabo de veure clar que pugui fer-se enrere.

Avui plou. Bé.

2011-09-24T04:33:00.000-07:00

No m'agradava gens quan plovia i per això m'era impossible entendre el Jordi. Recordo que quan el temps era ominós s'apressava a sortir de classe, es quedava enganxat a la paret i esperava la pluja. Entrava i ens trobava al passadís rient. Ell esbufegava. Em fascina la pluja, deia. Doncs jo trobo que puts a humit i ens tindràs tota l'hora amb aquesta pudor. Aleshores m'abraçava. Va, tonta.

Sempre em passa que quan a algú li fascina tant una cosa em desperta molta curiositat. Així va passar, aleshores, que quan era en altres cercles i la gent deia que la pluja els feia posar tristos, jo feia una defensa aferrissada del fenomen. Ja veus, Jordi.

I després va venir Anglaterra i vaig adquirir-ho com a part de la meva vida, perquè aleshores el sol era un convidat. I anys després va arribar aquell concert tan màgic a Barcelona, en dies com avui, per la Mercè. Era la Plaça Reial. Plovia poc, la gent no marxava i a mi em semblava que era la música que ens mantenia a tots units. Després, vam córrer pels carrerons, humits, com l'olor que feia el Jordi quan tornava de classe i vaig riure, a saber on és ara el Jordi. Vam entrar en un lloc que no coneixíem i vam beure fins que es va fer de dia i aleshores algú va dir allò de : Va, tonta. I encara em va fer més riure.

Ningú no pot odiar la pluja quan et dóna tants bons moments.

carrer Bassetes

2011-09-16T05:35:00.000-07:00

El carrer de les Bassetes és fosc, per fi el sol ja no apreta. L'escola del Sol i la Lluna queda a mà esquerra, potser un dia alguna escola de Castellar tindrà el nom d'una dona. És un caprici estúpid , vaig pensant mentre que les cases desprenen olor de truita. Passo per davant de la casa on feia dibuix amb el mestre Joan Mundet.Una vegada vaig fer el retrat d'un lleó amb carbonet. Em va dir que l'havia fet excel·lentment però em va tenir tres setmanes retocant-lo. La classe sempre acabava tan ràpid. A Dibuix hi anava els divendres i la meva germana venia a buscar-me a la sortida. Al llarg de la seva insuportable adolescència vaig ser la seva excusa per a tot. Mai arribava a la porta, però se sentia una moto al final del carrer. Jo trigava per fer veure als nens i nenes de classe que anava sola però després la Marta caminava una mica i brandava la mà. Si encara quedava algú al carrer, deia que ella era la meva mare i tots deien que era molt jove.

Una de Riba.

2011-09-12T12:56:00.000-07:00

Elegia IX

Per a Pompeu Fabra

La llibertat conquerida en l'apassionada recerca

del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,

ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;

i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta

per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,

crida, més real que la tenebra o l'estel

-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre

desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;

sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis

cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

extravagante,para Lolo

2011-09-03T18:53:00.000-07:00

De una manera extraña vuelve Lolo a mí. A través de mi blog, a través del correo eléctrónico. Dice que parezco otra persona pero quisiera saber quién es él ahora, quién eres.

Se atreve a decirme en español "hola, mi amor" y yo me rindo, después de ese año que pasamos juntos, lleno de jazz que aún no entiendo, poesía, y cuentos españoles en Hammersmith. Cuando piensas que alguien se olvidó de tí pero demuestra que nunca podrá hacerlo. Qué bonito es saber que cuentas de manera especial con la atención de alguien. Estuvo en África, estuve en India y América pero no hay nada extraordinario que no nos haga volver en agosto a recordar que tenemos una cita.

Un día de estos escapamos, o quizás es bueno pensar que lo podríamos hacer aunque sea dificil y escribimos ese libro y al fin perdonamos que seamos nacionalistas tan dispares.

De esa manera tan extravagante y cinéfila, te quiero.

2011-08-29T07:53:00.000-07:00

"Veiem un estel voleiant en el cel a la platja i ens suggereix llibertat. Però l'estel vola perquè està tibat per un cordill.Si s'agafa un estel i es llença a l'aire, sense fer més, no vola." Aquesta és una metàfora de Valentí Fuster (La ciència i la vida) que cal recordar cada setembre. Aquest equilibri, que espero que vagi perfeccionant-se al llarg del temps i que permet afrontar cada any amb reptes nous i obstacles diversos.

Lectura interessant:
La generació Google.De l'educació permissiva a una escola serena. Eugènia de Pagès

ja són les 12

2011-08-28T13:20:00.000-07:00

S'ha llevat molt d'hora i apareix amb dos diaris. Riu perquè ja sap que li tornaré a dir per què el compra, que no m'agrada. Però ell no ha dit res del meu. Diu que també ha comprat pa i que si vull paté, mantega o formatge. I ja m'està fent el tallat de cafetera perquè sap que detesto el cafè soluble. Torno a l'habitació i m'adono que ha passat la cortina de matinada perquè la llum no em molestés.

Quan a la tarda m'ha vingut a veure un amic li ha estat a punt de fer un entrepà i quan he marxat, com sempre, m'ha fet un petó molt fort.

He de mirar de recuperar la mare.Tinc la impressió que en la relació del pare i jo, sempre ha estat una espectadora.

llit i taula

2011-08-24T03:21:00.000-07:00

Al llarg de dos anys han estat deu dies junts. Ell va marxar a Itàlia.Ella va anar a veure'l però, de sobte, es va perdre l'interès, que és l'única manera com es pot perdre. Mesos després, ell li truca i me'ls trobo asseguts a la taula del meu costat, fent una aigua en un bar de Barcelona que es diu Machito. Ja té gràcia.

La noia està empipadíssima i crec que, lluny d'incomodar-la per la meva proximitat, em cerca com a espectadora. El noi està tan atabalat, que a mi em fa una mica de riure.

-Estic malament i això a tu t'importa una merda.-diu la noia.

-Doncs no entenc, la veritat, què és el que et fa sentir tan malament...

En aquell precís moment, no m'importa que ella vegi que sóc a la conversa realment. Sóc com l'apuntador i m'agradaria dir que és la seva gran oportunitat. Però no em veu, tampoc percep l'ocasió, la deixa escapar i torna a l'origen.

-No ho saps,ah,no ho saps?
Abaixo el cap.No ho farà mai.

el cos, espai d'acció ciutadana?

2011-08-23T01:09:00.000-07:00

No es troba a la fi de moltes reivindicacions la més gran, la demanda d'un espai d'acció ciutadana?

Llegia que que entre els 12-16 anys els espais d'acció ciutadana són gairebé inexistents. Per això l'únic lloc d'intervenció i modelatge és el propi cos. I d'aquí que els pírcings, els tatuatges però fins i tot la violència juvenil o la sobreexposició del cos siguin des de fa uns anys més presents en els adolescents. És indicatiu, sobretot, que això passi més a les ciutats que als pobles ja que la cohesió des de la proximitat és molt més efectiva.

En el cas d'alguns alumnes que he anat coneixent, a mesura que l'espai per deliberar, proposar i fer factibles certes iniciatives, ha estat una realitat, sense enganyifes ni trampes per part del docent, el procés d'aprenentatge ha començat a donar respostes. Amb això del procés d'aprenentatge només em refereixo a la predisposició i la bona entesa entre els companys, la família però també amb la professora. És obvi que hi ha alguna cosa que es rebel·la quan pots tenir moto, facebook, sortir a la tarda però no decidir o proposar realment com vols dur la teva vida. I això cal prendre-s'ho seriosament. Fa uns dies deia que a l'escola intervenen molts factors, una constatació gens nova però que passem per alt de vegades amb les nostres pràctiques. Ser conscient que eduquem ciutadans i ciutadanes no és una fórmula fàcil, ni tan sols eficaç, però val la pena anar-ho tenint en compte.

Més enllà de l'escola

2011-08-21T14:52:00.000-07:00

Durant molt de temps he tingut la percepció de viure itineraris paral·lels i impossibles de compatibilitzar. Quan em dedicava molt a un, sentia que traïa l'altre, i així successivament. Aquest estiu, almenys n'he pogut lligar dos; escola i política. Una professora que no es fa preguntes és si fa no fa, com una ciutadana que no es fa preguntes. I en aquest sentit, les experiències que he anat llegint m'han agradat especialment. Sobretot per alguna de les seves conclusions.Una d'aquestes m'ha semblat clau; el fet que allà on es localitza un major volum d'experiències de transformació social en el camp educatiu és en l'àmbit de la participació ciutadana.

Davant de la complexitat dels actors que es relacionen dins de l'esfera de l'escola, penso que fóra bo deixar de sectoritzar-la, tanmateix com la societat. almenys per no acabar parlant d'estaments. Per això, allò de "quan estem junts som assemblea; quan ens separem som xarxa" m'ha semblat una bona frase per il·lustrar on rau el valor d'una escola i d'una societat crítica, però sobretot, dialogant. Al capdavall, més enllà de l'escola hi som tots i totes.

Lectures interessants:

Més enllà de l'escola.DDAA.

Viure la democràcia a l'escola.DDAA.

"either change them or perish"

2011-08-19T07:12:00.000-07:00

Man has survived hitherto
because he was too ignorant to know
how to realize his wishes.
Now that he can realize them,
he must either change them
or perish.

William Carlos Williamson (1883-1963)

L'home ha sobreviscut fins ara/perquè era massa ignorant per saber/com fer realitat els seus desitjos./Ara que pot assolir-los,/ ha de canviar-los/ o morir.

Foto

tedi

2011-08-13T09:45:00.000-07:00

David Houncheringer

Amb la mà arrugada escriu una línia, mira per la finestra. Sembla que vulgui aturar el paper que té al davant que recolza sobre el genoll. Mira de nou el paper, alguna cosa no li agrada i sospira. Ha tancat la llibreta. Va deixant anar el cap contra el capçal i les ulleres li cauen fins a la punta del nas. Quin perill els moments plàcids.

A una altra taula m'aturo en un clatell de cabells rossos. Una altra bellesa perfecta, penso quan es gira.

Avui m'he mirat al mirall i he descobert dues petites pigues de sang al cos i un cabell blanc.Ara quan camino molt em canso.

Transitant per les fronteres del gènere

2011-08-11T02:47:00.000-07:00

Mesos enrere un amic va recomanar-me Transitant per les fronteres del gènere, una publicació fantàstica que podreu trobar per Internet. Una guia indispensable per reflexionar sobre les identitats tal i com són enteses avui dia. En aquest sentit, el títol no podria ser més encertat. Rescato algunes frases que m'han semblat interessants; el fet que un primer pas per aconseguir pensar críticament i èticament les formes que pot prendre l'allò humà és no donar-ho per descomptat i que la construcció del gènere requereix un estricte manteniment de les fronteres entre el que és masculí i el que és femení.Em sembla un senzill, però indispensable pas, reconèixer que, almenys en això, tots i totes estaríem d'acord.

Vaig alegrar-me especialment de la recomanació sent al Kunsthalle d'Hamburg. Roni Horn exposava un recull de fotografies ("Roni Horn also known as Roni Horn") que vaig lligar immediatament amb el que havia estat llegint.

En una habitació hi ha dues imatges contraposades de l'autora.Una de quan era jove i una de més actual. En aquest sentit, la fotògrafa vol establir un repte amb nosaltres mateixos. Qui és realment Roni Horn? Quin patró de gènere desenvolupa? Les fotografies disposades en cercle ens col·loquen en el centre de la qüestió jutjant què és bell i què no ho és. Confesso que en aquell moment vaig trobar-me atrapada en els meus binomis i em vaig sentir avergonyida. Podria dir el contrari però crec que invisibilitzar la realitat no és precisament el que es demanava a l'espectador. En aquest punt m'agrada rescatar especialment la referència a Judit Butler "la respuesta violenta es aquella que sabe que no sabe y no quiere saber".

Una altra vegada

2011-08-09T06:18:00.000-07:00

-Una altra vegada.

L'Otto s'estava de peu al costat del mur i assenyalava la cua on eren els altres nois. Havia de saltar per tercer cop.

-Una altra vegada.

Proves com aquestes eren molt freqüents a les Joventuts. Havíem de saltar una paret i jo sempre quedava penjat amb les dues mans, m'havia saltat més d'una ungla en ocasions i els peus patalejaven a l'aire però era impossible sobrepassar-la.

L'Otto només tenia dos anys més que jo i ara controlava tot el barri. Trucava a les cases de la gent, ficava la por al cos a les famílies i ens reclutava.Ell ho deia així però a la pràctica volia dir que ens forçava a fer pràctiques esportives i a fer encàrrecs diversos, com ara bé fer la compra que la mare li encomanava.

Aquell dia no vaig tornar a la cua, vaig agafar la bicicleta i vaig pedalejar ràpid però estava tan nerviós que no encertava el ritme.L'Otto corria darrere meu, em va empènyer, em va fer saltar de la bicicleta i em va començar a patejar el ventre.

-Per al Führer ja no ets ningú.

En aquell moment dues àvies que passejaven pel carrer, en veure l'escena, van creuar la carretera, el van esbroncar i li van clavar una bona bufa. Recordo perfectament aquell moment perquè l'Otto va esdevenir de nou un nen.

Fa dos anys van trucar-me a casa. Era l'Otto. Era l'Otto! Estava organitzant una trobada amb gent del barri per veure com ens anava la vida. Vaig penjar l'auricular amb un gest enèrgic però el Klaus, un amic, va anar a la trobada i em va dir el que em temia.

-Segueix sent el mateix fill de puta que sempre. Per a ell no ha passat el temps.

De l'altre costat

2011-08-07T05:28:00.000-07:00

He conegut, per fi, el senyor Gerold. Ens rep amb corbatí i armilla, quan ja fa estona que sentim les seves passes lentes a l'altre cantó.

Li ha fet una abraçada freda al Hanz i jo m'he equivocat fent-li dos petons.

-He portat pastissos, no sé si encara li agraden.

-Jo tampoc ho sé.

M'han deixat sola al menjador, com si jo fos la visita. Quan tornen, el Gerold porta el cafè, col·loca tot sobre platets, el Hanz l'ajuda. Aleshores es gira lentament cap al prestatge, noves passes pesades.

-Aquesta vegada tinc fotos noves per ensenyar-te-. Per molt que el busco amb ulls afables, la seva mirada veu a través de mi. Arriba a la cadira, ordena els tres àlbums en el poc espai que té i en deixa un de molt prim al seu costat, aquest per al final, aquest és el millor. Obre la pàgina.

-Aquest és l'Olaf, el cosí, tenia dotze anys, ja em diràs, és ben poca cosa un nen a aquesta edat per anar a la guerra. El trajo li venia tan gran que quan el vestien ja devien saber que seria impossible que disparés algú.- I riu trencant el silenci d'una manera espantosa, però d'hora torna la calma. Les experiències legitimen aquells que les viuen per reaccionar com vulguin, o això penso. -Al món ,ara , passa tot tan de pressa que la gent es torna boja.És impossible entendre'n alguna cosa,saps? Per això és bo tenir memòria - passa la mà plana sobre la pàgina següent, amunt i avall. El gest m'ha resultat molt familiar.

pauline chiziane

2011-07-27T08:18:00.000-07:00

Foto: Imatges de "Veus des de Moçambic"

Cada dia és una història. Una silueta es dibuixa en la foscor, marcida, cansada, més negra que el carbó. Fa olor de terra, de foc, la gola de Minosse s'asseca, escombra amb branques les branques. Sense voler alça pols i el marit s'enfurisma. La novena dona de Sianga, és la cabra més lletja que he tingut mai.

Vientos del apocalipsis, grandíssima obra de l'escriptora i activista Pauline Chiziane per descobrir com estem de limitades les persones pel nostre context. Aquí no hi ha Nord i Sud. Només la incertesa de qui és l'atacant, quin és el veritable objectiu de la cooperació, i si són en definitiva el mateix, o inclús pitjor.

Només sé que si la llegiu tindreu sorra entre les dents durant molts dies i afinareu els sentits a partir d'aquest moment. Llegiu-la i sabreu a què em refereixo.

clor

2011-07-26T17:07:00.000-07:00

A una nena tan petita no l'haurien de deixar sola si no sap nedar. Vaig mirant-la mentre endreço la tovallola.

A certa edat és difícil d'esbrinar quina és l'edat d'un infant. També deu passar amb la vellesa.

Baixa les escales a poc a poc, l'aigua li arriba als genolls, somriu i fa la primera immersió. És molt breu, jo l'espero, ella surt quan encara té un tel d'aigua a la retina i torna a somriure amb una facció forçada perquè el sol li ve de cara. Repeteix l'exercici i no sé com hem establert un diàleg estrany que no sé com donar per acabat. Estem soles però ningú no diu res. Surt i corre per la passarel·la, fa un salt no gaire llunyà per on no cobreix, no ha calculat bé i l'aigua xipolleja amb les seves braçades nervioses fins que arriba i sospira.

- I tu, per què no et banyes?

El desafiament és tan insolent que em fa sentir ridícula.

2011-07-26T16:49:00.000-07:00

En la tercera ciutat dels signes que descriu Italo Calvino diu que cada persona tenim en ment moltes ciutats fetes només d'aparences, amb figures i formes, i que són les ciutats particulars aquelles que s'encarreguen d'ampliar i definir aquesta imatge. No és casual, doncs, que en aquesta illa marcada pel rastre dels nostres avantpassats, tingui la impressió de retrobar racons, més que no pas de descobrir-los.

Tinc temps per llegir i reprenc una de les meves aficions preferides; observar les coses fins que deixin de ser allò que veritablement són.

Pa torrat

2011-07-09T06:49:00.000-07:00

Engego una nova aventura que no té cabuda al pambxocolata. A partir d'ara, si voleu, també podeu llegir http://patorrat.blogspot.com
Vaig pensar que algunes reflexions era millor expressar-les en un altre format. La literatura seguirà aquí.

No t'ho creus ni tu

2011-07-03T06:47:00.000-07:00

Claire Roquigny

Escriuen al diari que no ens agrada que "L'hora del lector" acabi. I és veritat. No és una bona notícia. De tant en tant, m'havia permès de veure la meva professora d'universitat preferida, la Maria Campillo, en un registre que intuïa gens còmode per a ella, però se'n sortia, i molt bé. Perquè amb la passió es va a tot arreu.

I per això en concret i per altres coses en general, estic una mica trista.Sobretot perquè l'autor de l'article apunta algunes coses amb què em sento força identificada; parlar de llibres, d'art i teatre no és un exercici elitista. Ho serà, en tot cas, si deixem de visibilitzar certs debats a espais públics i si juguem al mercadeig i a la rendibilització de la cultura, on ,evidentment, no entra tothom.

Som un país d'aparença, escric resignada. Fa pocs dies el senyor Mas deia que volia internacionalitzar la cultura. A veure si així els altres entenen el seu valor i ens l'expliquen, perquè a Catalunya es veu que no ens el creiem ni nosaltres.

cargolines

2011-07-02T04:32:00.000-07:00

Sempre m'ha sorprès la capacitat d'alguns a l'hora de salvar l'ànima de persones desconegudes i de desatendre les persones més properes al mateix temps. Qui sap si aquest gest evidencia l'intent de salvar-se tan sols a un mateix. El cas és que durant una època, prou breu per no ser un hàbit, jo vaig ser així.

Un gran amic va dir-me que m'envoltés de gent estimada a tothora, aquells que abaixen la finestra perquè treguis el braç i la mà balli al ritme de la teva cançó preferida. M'agrada saber que el temps passa i que podem seguir trobant-nos amb les mateixes complicitats. Si algun dia perdem la capacitat d'explicar els nostres projectes sense un somriure és perquè hauran deixat de tenir sentit. Per molt interessant i necessaris que ens semblin.

El Jaume Pujol

2011-06-26T15:47:00.000-07:00

Recordo els meus primers pantalons curts, blaus, i els mitjons blancs fins al genoll, i les serradures quan plovia. Aleshores la mare era irreductible i jo cedia a les seves modes. Aquest record me'l va fer venir l'altre dia el Jaume Pujol, quan vaig trobar-me'l a les escales de l'ajuntament. Recordo molt bé que per a nosaltres, les noies que jugàvem a bàsquet al pati de la Immaculada, no era fàcil trobar bons entrenadors. Els bons, sempre els tenen els nois, dèiem. Però la veritat és que el Jaume Pujol mai va fer diferències. Una de les millors coses que guardo d'ell va ser la primera presa de contacte amb el criteri i amb el fet que no servia de res pensar de manera automàtica. Ha estat estrany retrobar-nos després de 15 anys, sobretot perquè quan em mira, jo segueixo mirant-lo des de molt de baix, esperant qui sap si alguna indicació de joc, encara amb la samarreta grossa de color blau i vermell, el número 12 ,els cucs a la panxa. Ell va ser el primer que em va posar en el cinc inicial. I això no s'oblida.

sense espines

2011-06-25T08:56:00.000-07:00

Un homenot s'ha assegut sobre una cadira feble de potes de ferro. M'ha fascinat que a la butxaca del darrere del seu banyador de ratlles hi dugués el moneder de pell. L'he estat mirant una bona estona, si li queia a la sorra, si se l'emportava a l'aigua...Al final l'he perdut de vista, els banyistes han anat clavant les seves tovalloles a tot arreu.

Al costat, parlava un home que es deia Toni. Ha anat repetint al llarg del matí que ell era la platja per la brisa, no per posar-se moreno, i que escoltava El Barrio perquè "las letras son muy reales". Això li deia a la seva dona. Feia poc que eren home i dona, l'un de l'altre, perquè es van conèixer en el món de la nit. Això deia la dona a la seva amiga.Li explicava que havia tingut molts dubtes sobre la seva relació perquè ella no era de sortir gaire, només que la nit que va fer-ho per lligar, va conèixer el Toni. Però que clar, ella no volia ser una parella que viu en el món de la nit i no sabia què pensava ell de tot això. Però que ara que ja ho sabia, estava més tranquil·la.

La mar li feia venir al cap que li agradava molt el peix sense espines. Quan es cansa de mirar les ones, llegeix. Ara està llegint una novel·la molt interessant que es diu "Gafas de sol para días de lluvia" i va d'una dona que neteja habitacions de rics i que es vesteix amb les seves robes "pero que la van a pillar".

L'escena era tan irresistible que només he volgut absentar-me uns segons per mullar-me els peus. L'objectiu d'avui era relaxar-me.

qüestionar-se per qüestionar

2011-06-23T09:47:00.000-07:00

Què és més exacte una paraula o una imatge?

Depèn de l'època m'he anat responent diferents coses. Ja ho diu Ortega y Gasset que les nostres veritats no són sempre certes, són temporals. Amb tot, he de dir que majoritàriament ha guanyat el poder de la paraula, així que deu ser prou veritable i cert per a mi. Quan veus una imatge interpretes què és. En canvi, quan dius "tassa de te", doncs és això; una tassa de te, per bé que impulsi multitud de sentiments difícilment transferibles en les persones que la veuen, la imaginen o la recorden. És la meva tassa de te, també és la teva, i no és la mateixa. Ara bé, si no és la de ningú, he fracassat.

Fracassar, per exemple, és un verb que, per a mi, sona al que representa exactament. És aquell verb, també, que significa el final d'un camí forjat sense la capacitat de fer-se preguntes.

ramen

2011-06-17T16:10:00.000-07:00

Joves i treball, Alba Teixidor

La Natàlia és enginyera informàtica però sempre ha volgut ser moltes altres coses. Avui m'ha explicat que un dia, fastiguejada de la feina, va proposar-se d'obrir un local on només se servissin escudelles. Escudelles de tot tipus i que la gent hagués de bufar de ben a prop el bol i xarrupar per enfilar un fideu cap als llavis i deixar-lo lliscar cap a dins.Com que va descobrir que per reeixir en aquest gest calia mirar al sostre sempre, ja tenia pensat de pintar-hi uns dibuixos fantàstics que havia après a fer en aquelles classes d'aquarel·la que feien al barri de Gràcia.

Amb aquesta idea al cap va posar un anunci per contractar una cuinera d'escudelles. No va ser gens fàcil, sobretot perquè en seure's a fer entrevistes no sonava gaire creïble que algú volgués contractar d'avui per demà una cuinera. Sense restaurant. Cap donassa de mans esquerdades i brillants va respondre a la seva sol·licitud i per això va acabar desistint. Ara diu que obrirà un restaurant on es cuini ramen, que és allò que fan els japonesos i que també es xucla ben endins. El que passa és que també fa ganxet i encara no sap com lligar-ho tot plegat.

pica a la taula i diu: -Collons!

2011-06-13T04:55:00.000-07:00

Alba Teixidor Divertimento

Canta, balla, parla. Però en algun moment comença la marxa enrere. Cantar en veu alta ja no és graciós, ara pots semblar una boja, ballar en excés és una provocació, parlar massa és ser arrogant. A partir d'una edat tot el que fas sempre ha de tenir una finalitat molt concreta.

Per què tu pots sentir-te lliure i jo no? Doncs perquè tu fas alguna cosa malament i jo faig el que toca, el que una persona com Déu mana ha de fer per responsabilitat. Ara pica a la taula i digues, collons! Molt bé, si vols que t'aplaudeixin i no que t'analitzin, molt bé, si vols cridar tant perquè jo també ho faci després fins a oblidar què estàvem discutint. Molt bé, si no vols que ens traguem la gorra cap dels dos, molt bé, si ens autoreferenciem constantment.

Vols que t'expliqui un inici i un final per poder valorar, jutjar si el que faig té un sentit.I jo em nego a falsejar que això només sigui un camí. Ui,que utòpica! Ara pica'm a l'esquena també. Perfecte. Previsible.

Jo crec que la utopia l'ha creat gent com tu i la diferència és que els diners t'han acompanyat i has aconseguit fer-te invisible. Ui, quina demagògia! I així podríem seguir parlant fins demà. Però la diferència és que per a mi això no és un divertimento de condescendències i que em resisteixo a perdre el meu nom.

desafiar l'optimisme

2011-06-11T12:04:00.000-07:00

He passat dies de pessimisme extrem i necessari. Sobretot perquè crec que tothom ha de veure com el seu optimisme es veu amenaçat, algú el segresta i cal sortir a salvar-lo. Rescatar-lo i trobar-lo diferent. He passat una setmana fantàstica i, si fa uns dies deia que mentia, avui puc dir que només diré veritats; l'únic camí possible és el de compartir els nostres coneixements. Si el que defensem és el més just no pot ser només nostre.Hem de deixar de ser ratolins dins de la roda i hem de mirar més enllà de la gàbia. Hi ha un fil invisible que uneix la gent que vol canviar el món i només cal posar-los cara, i noms. I poder-nos abraçar. Per fer una truita s'han de trencar els ous; no n'hi ha prou amb barrejar-los.

menteixo

2011-06-04T07:49:00.000-07:00

Ahir vaig confessar a classe que els he estat mentint sempre. Vaig dir-los que sempre han tingut raó. Que el que ens van ensenyar els nostres avis, els nostres pares, ja no val per a la vida moderna. Que fins que la realitat no canviï han de robar, ser poc generosos, ser individualistes, poc companys dels seus companys, fer les coses cercant sempre el benefici d'ells mateixos i dels pocs que els envolten. Que només amb els instints que ja tenen ara, poden ser els reis del món. Em va alegrar sentir al fons:

-Però, què dius, profe?

Quan vaig decidir ensenyar (i aprendre) no pensava que hauria de parlar-los tan sols d'ideals. Haurem de canviar moltes coses perquè deixem de fer-los creure les nostres mentides, els nostres anhels.

personatges en moviment

2011-05-30T10:02:00.000-07:00

Franz Kafka

Saps què pots esperar d'un escriptor que escriu. Però d'un escriptor que pinta, ja és més difícil. Al cap i a la fi, diuen que el que ens interessa no és la realitat; sinó la seva imatge.Quanta raó.

eva smith

2011-05-30T03:40:00.000-07:00

Hi ha moltes Eva Smith en les nostres vides. Tots estem lligats a una Eva Smith.

Josep Maria Pou desafia la multitud que seiem a la butaca. Un home sol fa que centenars clavin les ungles al braç del seient. Tothom fa silenci i s'agafa el cor. Podem sentir la seva respiració. S'aixeca, la cadira li ha quedat petita, camina amb seguretat, i hi torna.

Hi ha coses que hem de compartir i si no ens queda res ens toca compartir la culpa. No vivim sols. Tots formem part d'un sol cos. Som responsables els uns dels altres.

Truca un inspector, de J.B.Priestley. Bon moment per a manifestos polítics, per a missatges de justícia social.

ha dit

2011-05-26T09:24:00.000-07:00

Hi ha música dalt del balcó i som dues persones que passegen en bicicleta i somriuen de nit. De camí trobem el senyor que dorm al carrer. Ha passat tot l'hivern recorrent la ciutat, ara ja té la barba llarga i la mirada cansada. Només es lleva d'hora entre setmana. El veig quan vaig a treballar (dic). Crec que ho fa per veure els nens que van a l'escola. Sempre mirant cap a la porta, l'espectacle dels comiats matiners.
Passem per davant la casa del senyor Ramon. Ha sortit avui al migdia i m'ha preguntat amb qui dinava i si trigaria gaire.Vaig a la plaça a canviar el món (ha dit) i s'allunya brandant el bastó enlaire, vestit com ho fa el diumenge. He somrigut, però segons després m'ha envaït una gran tristesa.

azul oscuro casi negro

2011-05-24T12:22:00.000-07:00

"- La consecuencia a la que yo iba era ésta, que ante la vida no hay más que dos soluciones prácticas para el hombre sereno: o la abstención y la contemplación indiferente de todo o la acción limitándose a un círculo pequeño. Es decir, que se puede tener el quijotismo contra una anomalía; pero tenerlo contra una regla general es absurdo.

- De manera que, según usted, el que quiera hacer algo tiene que restringir su acción justiciera a un medio pequeño.

- Claro, a un medio pequeño; tú puedes abarcar en tu contemplación la casa, el pueblo, el país, la sociedad, el mundo, todo lo vivo y todo lo muerto, pero si intentas realizar una acción, y una acción justiciera, tendrás que restringirte hasta el punto de que todo te vendrá ancho quizá hasta la misma conciencia.

- Es lo que tiene de bueno la filosofía –dijo Andrés con amargura-; le convence a uno de que lo mejor es no hacer nada."

Árbol de la ciencia, Pío Baroja

La realitat parla i diu que aquells que poc fan, moltes vegades reben recompenses. Això sí, efímeres.

homes amb jaqueta

2011-05-19T15:37:00.000-07:00

En una conversa amb un gran amic vaig dir-li que era una llàstima que els escriptors no poguessin dedicar-se a escriure. És un d'aquells grans amics impossibles de satisfer. Mai faig l'enunciat correcte i ell em supera en arguments (amb bons arguments, vull dir). Ell, mirada assassina: Un escriptor no pot ser només un escriptor. Sinó, no podria ser un bon escriptor, que no veus que no te'l creuries?

Anit, envoltada d'alguns homes que porten jaqueta, perquè si no la duus no ets important, em venia al cap aquest pensament. Un escriptor no pot ser només un escriptor. I un polític és necessari i urgent que no sigui només un polític.

la perruquera

2011-05-05T06:13:00.000-07:00

Seients de sanefes interminables, dones vestides de negre i cabells tenyits a llepades de color ros. La Reyes havia estat carnissera però pentinar li agradava molt i aleshores va obrir la perruqueria. Em fa gràcia quan em vol vendre una planxa encara que jo em toqui els cabells fent-li veure que no hi ha manera de domar aquests rínxols. Però ella m'engatussa amb un vocabulari d'especialista.

La Reyes sempre em magreja i parla molt alt. Crec que és l'única persona a qui li tolero aquesta mena de confiança però s'ho fa venir bé. Es fa un cercle de iaies amb les ungles vermelles a mig pintar i els llavis falsejats al meu voltant i pregunta per la meva vida repetint si fa no fa les mateixes frases que l'última vegada.

-Espérate, niña. Que la Eva aún no está lista para depilarte.

Se'n va a la porta a fumar amb aquestes iaies amb alumini al cap. No m'ha pres el pèl mai. No dissimula que ella és qui mana.

triar

2011-05-04T02:49:00.000-07:00

Quan arriba la Sanae sempre li pregunto que per què no porta les ulleres. De vegades la faig fora de classe per això mateix. Em sobrepasso però és la meva manera de mostrar el meu afecte.

Joan Perucho deia que les mares sempre clenxinen els seus fills amb colònia pensant que algun dia seran grans ministres. Però tinc els meus dubtes que totes les mares facin el mateix. I no les culpo. Els companys de feina em diuen que qui vol ensenyar no pot estimar els seus alumnes. A mi, de moment se'm fa impossible destriar una cosa de l'altra.

si aquesta olor

2011-04-29T19:18:00.000-07:00

Una capsa amb un cantó humit. La pluja s'ha colat per la finestra oberta després de dos dies de no parar per casa. Però noves cançoncs, músics fantàstics. Això és el que importa. Un crit en un concert amb un braç amic que t'abraça i un petó improvisat, mirar no saps on però sentir que el que et preocupa forma part d'un món petit. Aire fred de cop, algú et deixa un jersei que és massa gros i sents que ja ets una altra persona, si aquesta olor, aquesta casa, aquests pensaments; és impossible deixar de somiar seriosament.

sota un cel estrany, Sant Jordi

2011-04-25T10:48:00.000-07:00

Fa 300 anys a Castellar no es comptaven habitants, sinó focs i ànimes. 140 focs i 800 ànimes el 1716. M'he engrescat amb aquest llibre de Lluís Montagut; aplec de clixés, lectures i records.

Aquest Sant Jordi no he sabut trobar cap llibre que m'agradés, no pas perquè les novetats siguin més o menys bones que l'any passat, no pas perquè no acabi de creure-hi del tot en la literatura de l'ara i aquí, sinó perquè aquesta vegada no he sentit la crida; m'atabalo. Qui sap si he començat a confondre el plaer pels llibres de consulta amb la literatura i començo a creure que moltes vegades els primers superen el plaer dels segons. Algú va dir aquest llibre no és per Sant Jordi i sense voler va engegar la campanya de màrqueting més potent.

la noia del xinès

2011-04-24T05:06:00.000-07:00

La noia del xinès estreny el puny i se'l col·loca darrere de l'esquena. Parla un espanyol finíssim i sempre ens mira als ulls. Mira a la porta i quan ens endevina somriu molt. A mi també em vénen moltes ganes de somriure-li. Em vénen ganes de preguntar-li si treballa tot el dia al Mei Hua, si va a la universitat, què estudia, que bé això de parlar xinès, espanyol i català i si li agrada tant com sembla treballar al restaurant dels seus pares.

Sempre ens porta amb aquesta veu tan dolça a seure, sembla com si tingués ganes de preguntar-nos més coses, com jo a ella, però mai ens diem res. Hi vaig i hi torno sovint, potser un dia una paraula nova trenca la rutina.

tanca

2011-04-19T17:15:00.000-07:00

La petita porta reixada del carrer de Sant Pere tancarà per sempre. Moltes vegades hi he anat amb la intenció de voler impressionar el meu convidat; ja mai més. Tant és que qui va descobrir-me el lloc ja no recordi els meus pantalons de ratlles, el meu recollit maldestre, els meus nervis;qui ho vol recordar sóc jo. Es fa estrany que aquest petit racó de somiadors de Sabadell tanqui. De vegades necessitem ajuda i els llocs són importants.

Les seves amigues brinden i li desitgen sort en aquesta nova etapa. Potser algun diumenge em podria obrir, encara que tan sols fos per una estoneta. Fa que no amb el cap. No m'ha agradat mai el te de roses però avui seria capaç de beure'n a dojo.

big bang

2011-04-17T14:26:00.000-07:00

Diuen que la ciència i la religió no regnen sobre un mateix territori. Que la primera es dedica a aprendre i la segona a ensenyar. Mai m'he aclarit per qui tinc més preferències. La meva curiositat sempre ha topat amb els dogmes de fe i això suposa pocs reptes però també és veritat que m'enfado quan algú parla amb lleugeresa sobre la religió.

Ara llegeixo La història més bella del món que a la contraportada ja avisa que la història més apassionant de totes és la nostra. I suposo que cadascú la construeix com vol.

Ja veieu. La imatge de blancor cegadora, per als científics, és el Big Bang i ,per als religiosos, la llum de Déu.

de moda

2011-04-15T11:44:00.000-07:00

Arribo uns minuts abans, el cel canvia a cada segon. Penso que fa dos dies que dormo a casa de la Marta, és de vacances i jo m'he instal·lat al seu pis. Fa dies que em vesteixo amb la seva roba, fruit de la meva fascinació per les múltiples identitats. Aquestes sabatetes amb lluentons roses són tan horribles que han esdevingut una temptació per a mi. El Rafa ho ha notat, crec que és un gran observador. Per fi arriba el Josep fent saltirons, entre els arbres m'ha semblat veure Ciutadans i al final arriba la Solidaritat. M'he posat a l'esquerra dels socialisme i a l'altra banda de la convergència. Al final marxa una dona, no sé si a la cerca d'alguna Iniciativa. Miro el patrimoni del senyor Tolrà, hi ha cortines que es belluguen a dalt de l'edifici, hi intueixo siluetes i capets curiosos. M'agradaria tant saber què diuen. Perquè a mi, per sobre de tot, m'agrada riure. I dir el que penso, sobretot ara, que està de moda l'honestedat.

escrúpols

2011-04-13T01:02:00.000-07:00

-És curiós com als americans els agrada tant filmar a Europa.
-El que és curiós és que siguin una potència mundial sense història pròpia.
-Bé, potser és precisament per això, que són poderosos. No tenir passat et protegeix dels escrúpols.

rolling in the deep

2011-04-12T03:36:00.000-07:00

Hi ha cançons que ens fan sentir invencibles. Estic segura que tu també en tens una, d'aquestes cançons que fan sentir-te poderosa. Pot anar canviant de nom, però el sentiment és el mateix. Comença a la panxa, t'eriça els pèls, et provoca un somriure; per uns instants creus que podries canviar el món amb aquesta música.

Anit, entrava a la fosca de Barcelona i vaig tenir aquesta sensació de poder .Pocs cotxes, tot de llumetes, calor justa. Anirem tots cap al mateix lloc? Aquesta cançó podria fer canviar les nostres trajectòries?

jo só aquest

2011-04-08T12:59:00.000-07:00

Quan demano a classe si saben qui és Ausiàs March sempre responen que una plaça o un carrer. Qui sap si se'ls presenta tan llunyà pel fet que sigui, últimament, més invocat que no pas llegit. El mite de March reconec, que com totes les coses mal explicades, pot resultar soporífer. No és el cas del Josep Pujol. Avui ha exemplificat, versos en mà, l'esforç constant que hi ha en la poesia marquiana per revelar-se a nous lectors, la consciència de parlar amb una llengua gens empetitida, la creença que l'amor premia els indiferents i que perseguir ideals és una inèrcia transitòria. Ja em direu si això no és vell, ja direu si això no forma part de la modernitat.

l'aranya

2011-04-07T01:36:00.000-07:00

Helena Almeida

El Josep Lluís va dir-me que només les persones poc intel·ligents tenien la certesa de saber cap a on anaven. No va saber respondre, però, com són aquells que no saben absolutament res de quin ha de ser el seu destí. Va somriure, com si haguéssim tingut una llarga conversa i va aixecar-se de la cadira. Per a ell, totes les converses sempre començaven des de zero, era com un munt de xerrades interessants, gens encadenades i que et deixaven fora de joc a cada instant. El Josep Lluís va dir-me que l'objectiu de tothom hauria de ser saber, conèixer, sense ni tan sols intuir per què això ens podria servir.

traces

2011-04-05T15:12:00.000-07:00

Akos Major

Les olors, com les cançons, són les úniques traces visibles del pas del temps. Existeixen les imatges però per molt que les petonegi no és el mateix; sóc jo qui les busca. En canvi, l'olor i la música involuntàriament són a l'entrada del meu túnel del temps. Així arriba el fet i amagar quan tanco la porta de casa dels pares, així sona l'estiu que no vam poder passar plegats.

Sobre la terra

2011-04-03T07:50:00.000-07:00

The Good Earth, William Thompson

Aquest cap de setmana m'han recomanat La bona terra, de Pearl S. Buck (Sai Zhenzhu). Una escriptora que va haver d'aprendre a parlar en anglès i pensar en xinès i que, espero que m'apropi una mica més a la gran complexitat del món oriental. Hegel deia que el món xinès és un microcosmos de la història universal, un món d'universalitat indiferenciada. Per la meva ignorància sobre la matèria, no gosaria de sumar-me del tot a algunes de les seves crítiques relacionades amb la submissió i la manca d'esperit. Però bé, ja he estat gosada altres vegades, no us enganyaré, és una admiració estranya cap a la profunditat dels processos de reflexió. Segurament això és una interpretació maldestra i superficial. Esperem que el llibre ho resolgui.

groc

2011-04-01T05:58:00.000-07:00

caravan

Va dir que cuinaria un pastís de formatge, per haver-la ajudat. De vegades, com que es diuen tantes coses, aprenem a no creure-hi en totes. Però avui m'ha fet buscar per tot arreu i me l'ha portat. Ha dit el que diuen totes les bones persones davant d'un afalac. Que és fàcil de fer i que no costa gens. M'ha fet vergonya demanar un ganivet al cambrer. Un tall poc precís, un trosset viu, i una olor.Mm.

per un sac vermell

2011-03-30T16:26:00.000-07:00

L'home del sac ja no arriba a mitjanit. Ja no va sol, que va del bracet d'algú més. Ha deixat de segrestar nens, ara els pares són en la seva ment. Ja no va sol, va del bracet d'algú més. L'home del sac, porta per porta, qui sap què et demanarà després.

prima-vera

2011-03-28T14:42:00.000-07:00

gent

Les faldilles violetes, un plec sobre el genoll, de manera asimètrica; la camisa de flors, un botó que ha saltat valent; un full que voleia, ha fugit de la carpeta; un ble de cabells (per fi han crescut) que travessen mitja cara i, entre tant desordre, el somriure d'un cretí a la llunyania. Ric, m'ha deixat d'impressionar fa temps. Ha arribat la primavera i és tan sa viure plàcidament.

el meu Moscou

2011-03-27T04:47:00.000-07:00

Red panda

Un home bo que no és capaç de fer el bé. Aquest és el retrat de l'existència humana per part de Txèkhov. Aquell que divisa els seus ideals però que és ineficaç a l'hora d'assolir-los. Aquell que sap que no recordaran el seu nom, la seva cara i que s'esforça perquè les seves penes siguin les alegries del futur d'uns altres. Diu Nabókov que "en una era de formidables Goliats, convé llegir sobre Davids delicats" i Txèkhov m'agrada en aquest sentit. L'ésser humà que s'entrebanca mirant les estrelles. Cal tenir humor per saber apreciar la tristesa de tots els seus personatges. El més admirable de les lleis de la naturalesa és que el feble persisteixi. Però qui és el feble?

cors encongits

2011-03-25T11:01:00.000-07:00

T'estimem i això és el que ens importa. Segur que d'una manera o altra, potser més tard potser més aviat, farem el que vam somiar. Tant de bo que algú t'ho llegeixi avui.

conquestes

2011-03-24T04:17:00.000-07:00

Fa dies que no llegeixo i d'aquí que faci dies que no pugui escriure. Quan algú viu de l'estimulació és difícil ser creatiu.Això em recorda a una frase que va escriure Pierre-Simon Ballanche, que el deure de l'ésser humà és conquerir la seva personalitat, però sobretot assegurar-se que el desenvolupament d'aquesta sigui obra exclusiva d'un mateix.

Com que crec que moltes vegades la raó de qui sóc me la donen els llibres, m'aturaré a pensar a la cerca d'una conquesta veritable. És curiós que en els temps que corren, aturar-se a pensar qui ets i què fas (i la relació inversa que hi ha entre aquestes dues coses), sigui considerat un luxe. Potser tots i totes hauríem d'aturar-nos més sovint.

caràcters

2011-03-19T01:01:00.000-07:00

"No confonguis aquesta violència verbal amb caràcter. Encara et resta molt per eliminar, abans que puguis esdevenir... algú"

Cap a Amèrica, Susan Sontag.

La dignitat de l'artesà

2011-03-15T12:05:00.000-07:00

Richard Sennett diu que la paraula artesania designa "un impuls humà, bàsic, el desig de realitzar bé una tasca, sense més". El desig de fer-ho bé que caracteritza l'artesà (que pot ser una advocada, un metge, una professora, un polític!) està sempre amenaçat per la competència, la frustració i, el més perillós; el risc de l'obssessió.

L'ètica sempre ha d'estar integrada en el procés artístic perquè és el que avaluarà el resultat de l'obra final. És clar que la història ens demostra que molts viuen aferrats al discurs de la impossibilitat d'aquesta conciliació.

temps líquids

2011-03-13T12:14:00.000-07:00

Després de dues hores d'espera em pregunto si l'aeroport podria ser la metàfora de la ciutat moderna. Estrangers que viuen i es mouen a tocar els uns dels altres, que cohabiten en un mateix espai de fluxos.Potser és massa forçat. La culpa és de Zygmunt Bauman. No ho sé. Però el pensament arriba després de l'intercanvi a la cua de la cafeteria:

-Passi, no tinc pressa.

I la vella sàvia somriu i diu:

-Com si hi hagués un altre lloc on anar.

Queda encara molt per arribar a Barcelona i m'adormo. Anatole France deia que dels somnis generosos en sorgeixen realitats beneficioses. No sé jo.

miratges

2011-03-08T10:44:00.000-08:00

Sempre vaig creure que acabaria enamorant-me d'algú a la biblioteca. Cadascú té les seves creences adolescents i jo no m'he posat mai en les vostres. Segur que alguna pel·lícula va condicionar tan estúpida fantasia però el cas és que el somni va perdurar com si l'hagués creat el meu subconscient i aquí em trobeu provant de justificar-me, tot i que ja he dit que no em penediria mai dels meus miratges.

Amb el temps vaig adonar-me que era tan difícil enamorar-se de sobte com trobar el llibre que buscava per referència. Sempre que busco un llibre els meus dits acaben perduts, remenant en la prestatgeria i trobant-ne un de ben diferent; millor. Qui sap si això ho fa la sorpresa.

un dia més

2011-03-07T13:10:00.000-08:00

Del que es tracta és d’arribar a una forma de la igualtat que no impliqui l’homogeneïtat, no tan sols amb els homes sinó tampoc entre les dones. Es tracta, per dir-ho així, d’aprofundir en la igualtat, no de negar-la.

M.Subirats

el mètode

2011-03-04T16:13:00.000-08:00

Fin de la función

De seguida que entro al cotxe, al primer clic de la clau al contacte, sona la veu de la ràdio. Així vaig descobrir El mètode Guardiola, de Miquel Àngel Violan. No he llegit el llibre, però les paraules de Violan són veritats com a punys. El fet que en una època de crisi de valors, el bo guanya alguna cosa i la seva antítesi ja no fa gràcia. Que el guaisme de ser dolent al final rep la seva sentència. Tant de bo, aquesta sigui la ventura de Mou.I la d'aquells que, sense saber-ho, segueixen la seva estel·la.

Acompanyant

buscando a Lara

2011-03-02T15:40:00.000-08:00

Cada vez que vuelvo a Nueva York tengo la esperanza inútil de encontrar a Lara. Quizás en una callejuela o en un rincón del metro una mano llena de mugre me llegue a rozar, me reconozca y una voz temblorosa me pida un triste dólar. Eso es lo que pienso.

Cuando Lara llegó a la ciudad estaba llena de ilusiones y expectativas sobre lo que su experiencia en un país extranjero tenía que ser. Pero pronto dejó de llegar dinero de casa, se puso a trabajar repartiendo diarios en las bocas de metro de madrugada y fue abandonando sus clases en la universidad. Conoció a un cocinero chalado español que bebía descontrolado y llegó varias veces con infecciones de orina que le provocaban un dolor en el vientre que hacía que se retorciera en mi cama. Se le hinchó la panza de aún no sé qué y sus ojos verdes quedaron maquillados de un color violeta perpetuo. Al final hasta nos dio igual no despedirnos.

¿Dónde estará Lara esta noche?

dogmes

2011-03-01T11:39:00.000-08:00

drawings in motion

Llegeixo que hi ha 5 maneres d'aproximar-se a la certesa: el dogmatisme, l'escepticisme, el relativisme, el criticisme i el perspectivisme. D'entrada tothom tendeix a allunyar-se de la primera i de la segona. Diem que no existeix veritat absoluta i, alhora, reconeixem que negar-la per sistema és estúpid. A la pràctica, però les formes que tenim de comunicar-nos, sobretot quan ens sentim acorralats/des, són precisament aquestes.

els prescindibles

2011-02-26T16:06:00.000-08:00

Dilluns jubilen el pare. És prescindible, això és una cosa que malauradament sempre et diuen els altres. La seva generació és una munió de gent que creu en la utilitat de l'individu remunerat. No sé si nosaltres serem capaços de desafiar aquesta inèrcia, però ara que l'alliberen del seu esclavatge, em recorda a aquell film "Cadena perpètua", a aquell vellet afable que inesperadament torna al carrer després de molts anys de presó. Exagero, però hi ha alguna cosa d'això en el que us explico. Suposo que hauria estat diferent si ell ho hagués triat. En tot cas, penso que després de molt de temps ha arribat el moment d'ensenyar els nostres pares.Si el meu es deixa, em prenc amb entusiasme aquesta feina de retorn.

morir

2011-02-26T02:08:00.000-08:00

Anit l'Ester va explicar-me que ajudar a morir algú és una experiència inoblidable. L'inici de tots nosaltres qui sap si és un fet espontani, però acompanyar algú perquè els seus últims moments siguin dignes, em sembla un acte de bondat extrema. Quan hom neix, sempre hi ha algú que l'espera. Però morir-se és un camí que molta gent fa sola. Em sembla un acte carregat d''humanitat que dues estranyes s'estrenyin la mà quan un d'elles sap que està a punt de no ser.

Newcastle

2011-02-24T00:41:00.000-08:00

Els amics imaginaris existeixen. Vull dir que passa el temps i hi ha persones a qui has d'imaginar quotidianament com acte de resistència.

Als amics ja no els comptem, ni tan sols ens preguntem quin és el nostre preferit/da. Això que fèiem de petits sempre m'ha impressionat. Quina capacitat de síntesi.

En tot cas, estic contenta de tornar a fer maletes de bufandes per marxar a Newcastle. Sempre és estrany retrobar-se amb amics que fa anys que no veus. Fa por que hagin canviat massa, em fa pànic pensar que no hagin canviat gens. Avui no m'explico.

baixo al carrer

2011-02-21T04:21:00.000-08:00

Akos Major

Quan algú parla emocionat de ciències complexes és impossible sentir-se aliè. La realitat t'abraça.

Per exemple, explicar la ciutat a través dels infants, com fa Francesco Tonucci, no és només una idea fantàstica sinó que em sembla ja imprescindible.

A propòsit del Gran Germà, m'agrada la idea de protegir els nostres Romeus i Julietes, de fer possible que puguin trobar-se en algun racó fosc dels nostres pobles. Racons que, malauradament, van deixant d'existir per una por subjectiva extrema.

Altres petits desitjos sobre el meu carrer: que tingui sentit jugar a fet i amagar, que deixem de tenir por dels joves (que són els vostres fills!) que deixem de tancar els caixers perquè el fracàs de la nostra societat sigui ben visible (potser així ens sentim una mica culpables), que deixem de posar ciment i entrebancs a l'espai públic perquè no sigui un lloc de pas sinó d'estada. En definitiva, que comencem a recuperar aquell carrer on es podia jugar a pilota, on es podia patinar, on podíem reunir-nos durant hores, però sobretot on fèiem escola de crítics. És ben cert que hi ha coses que només te les ensenya el carrer. I són les que trigues més a oblidar.

p.d: Gràcies a la Gemma Galdón que va teoritzar-me el pensament.

di-jo-us

2011-02-17T13:29:00.000-08:00

Alço el cap, potser per divisar una resposta a un pensament, no per fe catòlica. I de cop, apareix un estel i deixa de ploure. Potser algú l'ha vist. És un fet extraordinari veure un estel en dijous. Em sorprèn la facilitat amb què les coses, aparentment sense trascendència, fan forat a la meva vida. Sort. Tot és tan urgent i la gent és tan important, últimament.

la meva foto

2011-02-15T15:58:00.000-08:00

Diuen que els taxistes són els millors sociòlegs. Aquests que pugen al seu cotxe centenars de persones i escolten les seves preocupacions, els seus secrets i les seves confessions; de vegades sense dir res. A Castellar hi ha algú semblant. Passeja sense descans amb una càmera penjada del coll. Els seus ulls petits i àvids ressegueixen l'actualitat que l'envolta i sempre té un somriure tímid per a tothom, de vegades un cop de cap a la llunyania, però mai es fa el despistat. Si hi ha algú que encara creu en l'omnipresència sap que ell la desafia.

El millor dels pobles és que els estereotips arrelen en una i altra persona i és divertit anar-los reconeixent.

fracàs escolar

2011-02-14T09:18:00.000-08:00

L'altre dia em preguntaven què porta algú a ser professora. Per a molts la resposta és emocional; vocacional. Però també és ben cert que administració i societat han contribuït a construir un imaginari on tothom creu que ser docent és una feina fàcil.

Sempre que es parla de fracàs escolar, al centre de la qüestió només hi són els alumnes, propi d'una política centrada en els resultats i, en alguns casos, clientelar. Assumim també que, per exemple, molts veuen els cicles formatius com pal·liatius d'un fracàs i d'aquí que s'hi hagi apostat poc. El setembre de 2010, al Vallès Occidental vora 2000 estudiants van quedar fora dels cicles formatius de grau mitjà. Pocs han apuntat aquesta deficiència en la gestió com a possible causa de la desmotivació del professorat i l'alumnat.

En la meva opinió les mesures incansables que ens fan córrer amunt i avall, jugant a l'equilibri, són la conseqüència del poc consens entre el despatx i la vida real. Poques vegades es té en compte què vol o què necessita la professora per seguir treballant amb reptes, que no obstacles.

Pretendre que el fracàs escolar passi d'un 30% a un 10% d'aquí al 2020 és una bona notícia. Però és només això, francament. No he sentit cap mesura que pugui acompanyar tan bona intenció.
Porto pocs anys mirant l'escola pública des de dins però tinc la impressió que molts volen fer-la a la seva mida i d'aquí que, delerosos de la felicitat eterna de l'infant no haguem procurat que qui l'educa també se senti valorat. Dissortadament el miracle no arribarà fins que no hi hagi una aposta clara per aquest sector, i no parlo de recursos tècnics, sinó dels humans.

Ja em perdonareu que avui em posi seriosa, però de vegades, cal també una mica de realisme per afrontar la realitat.

eden court

2011-02-12T12:47:00.000-08:00

David Graig va conèixer dos arquitectes estalinistes que, en veure acabats els seus brutals edificis, van suïcidar-se. Aquesta mateixa decisió va prendre l'arquitecte del Kelvingrove Museum de Glasgow.

En això s'inspira L'arquitecte, una obra que demà marxa de Barcelona.

Dan Rebellato, a propòsit de Graig, diu que "el teatre polític té al cor la convicció de la possibilitat del canvi". Tot i que jo en el teatre sóc simplement una espectadora a l'espera d'emocionar-se (sense gens de criteri), coincideixo en el fet que preservar aquesta possibilitat és cada cop més urgent.

provincianisme

2011-02-11T10:14:00.000-08:00

Allan Davey

El perill més gran d'una literatura és l'isolament. Això és el que llegeixo en un assaig de literatura catalana dels anys 60. Espanta la vigència dels advertiments que arriben del passat.

L'entotsolament és un error. Per això, de vegades, la militància intel·lectual i la política han d'anar agafades de la mà. Visc amb por els tics de la Catalunya provinciana, aquests que tant deslegitimen la nostra seriositat com a potència cultural (i política).

Ni Andreu Febrer, ni Llull, ni Metge van tenir cap problema a l'hora de parlar de Londres, París i Nova York i això no va fer pas que cap altre racó del nostre territori se sentís menyspreat. No parlo d'internacionalització. Diuen que això és "el buit de totes les humanitats"; ja m'enteneu.

Fa vergonya no sentir-me seduïda per cap nacionalista que defensa el país on visc. Però bé, ja se sap que tots tenim la nostra manera d'estimar.

bogeria?

2011-02-10T02:25:00.000-08:00

El dia que el Pere va trobar-se la fornera al psiquiatra, el barri ja ho sabia. Fins i tot abans que el Pere se la hi trobés. I els veïns que encara no ho havien predit van començar a atribuir multitud de circumstàncies a la bogeria de la flequera.

-Quan entres, es fa un silenci estrany...
-De vegades, oblida la comanda, és clar, és ben boja!

I així va anar plovent i a mi cada vegada em feia més vergonya anar a buscar el pa, per por que pensés que jo també ho sabia, que era boja. Fet i fet, va anar guanyant clients, adeptes a la seva suposada excentricitat, i va prejubilar-se. I aleshores, tothom va pensar que l'havien internada qui sap on del Montseny.

Ningú, en canvi, va resoldre què feia el Pere al psiquiatra, exemple que, al final, tots veiem només el que volem veure.

eing?

2011-02-08T13:55:00.000-08:00

Altres vegades he escrit com és d'estrany tornar a una persona que no ha canviat gens. Això ja no frustra perquè quan el temps passa amb tanta deixadesa, no hi pot haver cap decepció, si és que no vols forçar-la. Hi ha gent que ho fa, i jo no els jutjo, encara que sigui extenuant quan ho facin, alguna raó tindran, tot i que jo no l'hagi conegut mai, és així.

Més intrigada em té el fet de trobar-me amb gent que feia un temps que no veia i sentir-los completament diferents. Com si de cop i volta les converses fossin unes altres i els posicionaments, també. Qui sap què els ha passat. I jo no els jutjo, alguna raó tindran, és així.

així

2011-02-06T13:28:00.001-08:00

Aquesta és l'actitud

*

serenor

2011-02-05T00:38:00.000-08:00

L'observació sense judici és una cosa dificilíssima de fer. Per això, de tant en tant, i no només per això, m'agrada recuperar les amistats que em queden lluny. Sempre és més fàcil erigir-te com aquell que voldries ser fora de context. És impressionant com ets capaç de confessar-te amb gent que a penes et coneix, suposo que per això mateix. Seran incapaces de jutjar-te i això de vegades és tan necessari...
És així com arribo fins a la Karma i l'Anna que tenen prop de l'edat de la mare i que em demostren que fer-se gran és fer-se més serè. Anit ja em van dir que tinc un racó de pensament a Barcelona, i els prenc la paraula.

rusty cage

què som

2011-02-02T06:05:00.000-08:00

Fred Miranda

Rebo amb il·lusió que algú hagi trobat el meu bloc a la xarxa i vulgui comptar amb mi per un projecte petit on podré parlar de llibres que poden aconseguir-se a les biblioteques o de franc (intercanvi). Com sempre, és una d'aquestes feines que sumo a la que em permet sobreviure. Últimament tinc la impressió que és només la feina de professora i correctora la que em permet suportar les moltes altres que em fan llevar cada dia amb un somriure. Crec que arriba un moment a la vida (grandiloqüència) que a tots/tes ens és difícil trobar què és el que som realment. M'agrada pensar que no és necessàriament per allò que cobro.

Gràcies, Ferran.

El túnel

2011-01-31T13:27:00.000-08:00

Avui he començat a llegir El túnel, d'Ernesto Sabato, gràcies al José Luis que m'ha salvat d'aquesta època amb dificultats per sentir-me atreta per cap llibre. De vegades em passa i aleshores em fa vergonya escriure. Com si algú m'hagués tret legitimitat. Faig confiança en aquest llibre. I li faig perquè quan la noia del taulell l'ha anat a buscar al magatzem m'he sentit important. Va a buscar-lo a les catacumbes per a mi, he pensat.

No és un mal començament, no és un mal començament.

passat i futur

2011-01-30T07:11:00.000-08:00

De vegades passa que mires enrere i t'adones que has anat saldant un deute que tenies amb tu mateixa. Que durant molts anys no havies après gaire cosa (ni de qui eres) i que fa pocs anys has entrat segurament en un ritme frenètic d'inputs. Això em té, francament, al·lucinada. És com si de cop i volta miressis sota el llit i trobessis que sota l'estora de borrissol suau sí que existeixen els fets i les persones que havies imaginat. Que els somnis es poden palpar, olorar i sentir fort. Quant de temps dormint-hi a sobre!

Diuen que la nostra pàtria és la infància, llàstima que alguns hagin entès en això que es tracta d'un viatge sense retorn.

exercicis

2011-01-28T06:40:00.000-08:00

Ahir parlava d'egoisme i avui em regalen aquest quadern de deures.

Una de les cites que hi apareixen: "hay una forma de egoísmo que hace que uno esté tan lleno que necesita dar a los demás", Marshall Rosenberg

Bé, aquesta és només la primera pàgina.

egoista

2011-01-27T01:33:00.000-08:00

Foto: Monica Denevan

No sé quina és la meva pretensió, potser que aquestes línies alguna vegada puguin ser considerades novel·la històrica. Sóc egoista i ho pots veure en tot el que escric. Repasso entrades i me n'adono que tot i treballar perquè la meva invenció sigui alguna cosa semblant a creació sempre s'estructura des del jo sense gaire originalitat. Espero incloure molts altres en aquesta primera persona. No sé cap altra manera d'entendre el que m'envolta.

És obvi que no escric només per a mi, no conec ningú que escrigui per a ell mateix. Escriure el que penses no és una mica inútil? Per què collons vols escriure't a tu mateix? Que no t'escoltes?

6 de agosto de 2009

2011-01-26T00:39:00.000-08:00

No sé si estarás triste o decepcionada. Lo cierto es que no sé cómo tratar de acercarme de nuevo. Sé que suena raro pero es así. Me gustaría verte siempre que quisiera porque tenerte cerca ha sido una de las mejores experiencias de mi vida.

No és una carta qualsevol. Per a mi és la plantilla d'un gentleman. Després de dos anys de silenci va emocionar-me molt el fet de rebre-la. És com si, de cop i volta, et reconeguessin que, a l'altre cantó de no saps què, algú ha existit tot aquest temps. Pensant el mateix i no gosant de dir-ho.Sempre em passa que quan algú em fa veure l'estupidesa del meu orgull, se m'escapa el riure.Però els riures, és clar, no s'escriuen. I és una llàstima.

previsibilitat

2011-01-24T12:14:00.000-08:00

Foto: Laura Medrano

Un escot en primavera

Una bici quan fa fred

Un dilluns de bromera

Un dissabte d'estrès

No ser previsible, aquest és el meu propòsit per enguany. Perquè de poesia, no en sabré fer mai.