CONSIGNES

Traduint al català un noi que no diu tonteries m' he adonat de la possible extrapolació que podia fer a la meva quotidianitat des de la capacitat que diu ell que tenen les petites consignes, les diminutes consignes aplicades als processos de democràcia radical.
Aquestes que també han de ser ultrasagrades (una creença que atribueix al maoisme) crec que permeten d'oposar-nos a la globalitat de tot (del global, vaja) amb una fermesa poderosa, però amb el rotund convenciment que també seran adaptables a qualsevol situació, per desconeguda que sigui, sense caure en el perill, clar està, de fer que allò que vam crear per alliberar-nos ens empresoni per sempre.

És breu però m' agrada pensar que funciona com una diminuta consigna, com una petita consigna.

CONSTATACIONS

Va menjar la galeta que havia posat al pot per recordar l' olor que feien aquelles galetes que l'àvia donava per berenar.I així va alleujar-se. Amb això i ,amb el fet de fer "sorra fina" al parc ,va ser menys adult, menys ell.També amb la música i la son va procurar evadir-se.

Pensava en cadascun dels dies senars quan ella treballava per solidaritzar-se amb ella en el silenci. Però en els parells esperava la seva trucada. Però no va arribar.La va justificar davant de ningú. Va ser conscient que tot el que era efímer, banal, circumstancial durant la presència de l'altra, ara era l' única cosa que tenia sentit. Va renunciar a dir-ho perquè encara no sabia quin era el límit entre l' home apassionat i el possessiu. Va mirar cada dia davant de casa per si ella arribava amb el seu cotxe per fer-li una sorpresa. Caminava altivament per si des d' algun racó
de món l' altra l' observava. En definitiva, el seu món cobrava sentit gràcies a un fantasma.

Amb tot, va callar perquè era orgullós i va aprendre a cenyir-se a allò que alguna vegada algú que coneixia algú altre li havia confessat; que una bona amant és aquella que esdevé pizza a les 4 de la matinada. Que cada cosa té un calaix i que aquest alguna vegada també pot ser de-sastre.

PER QUÈ HO FEM?

Podria ser una manera de refermar el nostre jo i de projectar-lo alhora. Però és veritat que encara que hi hagi escrits, cartes que no es llegeixin, que no s' enviïn, segueixen tenint un lector, un destinatari potencial. Fins i tot, dins del calaix per a mi ja han estat publicats, enviades. Encara que sigui a l' extensió del meu propi jo.

Quan llegeixo els altres m' agrada imaginar-los quan les pensaven, com les pensaven.Hagués pagat per veure'ls per un foradet mentre que ho feien. Perquè jo sóc més amant dels processos que del resultats.

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l' aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l' ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda LLIBERTAT.

La pell de brau

Salvador Espriu

Ho recordaré sempre.Gràcies, Clara.

Ha dit que despreciem el pes que hi ha a cada lletra, síl·laba de cada paraula i que en un món on ens fan creure que tot és efímer, podem buidar-les, esfilagarsar els seus intestins com si fossin fils de titelles que ballen, que es gronxen, que van i vénen. I no passa res. Poden dir-se ràpid, sense pensar, fins i tot com una mentida!!Com poden ser portadores d' una mentida!!
Però no. Ni van ni vénen. I jo em reivindico per sobre d' aquest menysteniment perquè en aquest soroll d' avui dia encara hi ha coses que prevalen. Com la paraula que un amic et dóna i que mai et roba.

nits de cine...

Vaig al cine amb l' Alba i m'encisa tenir aquests petits moments de delícia que em costa trobar amb algú altre en aquests moments. Perquè encara que ella no ho vulgui, ella em transmet una serenitat que en aquests temps que corren és difícil de trobar.I amb ella em sento serena jo també.
Parlem de la pel·lícula que hem anat a veure al cinema i em sorprèn parlant del cinema espanyol. Collons, l' Alba! Com m' agrada que sigui amiga meva per poder ensenyar-me aquestes coses que fa com aquell qui no vol la cosa!Està tranquil·la sabent tot el que sap!!!!
I ataca l' omnisciència, com feia Castellet, per allò que té de burgès, perquè no relaciona el referent amb la seva circumstància social. Crec que aquest és realment el que hauria de ser el nostre referent de llibertat si creiem en la capacitat que ha de tenir el lector (ai, que se m' escapa) -l' espectador! No és un només un deliri personal. El meu professor de literatura catalana (que segueix sent el meu ídol) ja deia que els bons escriptors diuen que voldrien ser lectors professionals perquè en això ja són cooperants d' alguna cosa, de tota la cosa; diria jo.I crec que per això mai hi ha una crítica unànime al voltant d' un llibre novel·lat, perquè pretendre passar pel filtre de la interpretació d' un altre lector quan ja havíem aniquil·lat l' autor ha de ser difícil.

salmó amb philadelphia

Truquen al timbre. Sona una i altra vegada i rius maliciosament des d' un llit rebregat. No penses anar-hi. Sobre la tauleta dos gots d' aigua i tabac. Les ombres de la paret a un ull obert et demostren que ja és tard. Després d' infinits despertars ja és hora de llevar-se definitivament.
Et poses aquella jaqueta a ratlles que pensaves que no et quedava gens bé però avui resulta que no és cert. Abans d' entrar al menjador, t' esbulles els cabells, mires enrere l' habitació i quan comences a caminar, el gat et vacil·la passant sota les teves cames nues.Feia dies que tenies un pes inexplicable sobre el pit i avui te n' adones que, forçosament, era un avanç del que havia de passar anit.